Artús representa a aquells herois de l’Edat Mitjana que, entre la realitat i l’imaginari, entre la ficció i la Història, s’han convertit en personatges mítics i, al mateix temps, en personatges històrics. Personatges que van existir però que es van anar allunyant de la història per convertir-se en mites i passar al món de l’imaginari.
El rei Artús apareix a principis del segle IX a la Historia Britonum (Història dels bretons), del cronista Nennius. En aquest text, un tal Artús cabdill de guerra, havia lluitat juntament amb el rei dels bretons a la invasió saxona de la Gran Bretanya. Fins i tot se’ns diu que va arribar a matar nou-cents setanta enemics. Artús apareix a la Història com un guerrer ferotge i extraordinari, com un defensor dels bretons. A l’Alta Edat Mitjana la seva imatge està unida a la literatura oral dels celtes que expliquen la infància d’aquest heroi de guerra. S’ha vinculat a Artús a moltes altres cultures, tot és possible. Però sigui quin sigui el seu origen, el que l’Edat Mitjana occidental va crear fou un heroi cèltic molt unit a la ideologia nacional britànica.
El veritable naixement d’Artús es troba a l’obra d’un cronista, probablement gal, un canonge d’Oxford anomenat Geoffrei de Monmouth. A la seva Historia Regum Britanniae (Història dels reis de Bretanya), redacta entre 1135 i 1138, s’explica la historia dels reis de Bretanya des de Brutus, arribat amb els romans per portar la civilització romana a les seves terres , fins a Uther Pendragó un rei ajudat pels consells de l’encantador Merlí. Uther juntament amb la dona que estimava Ingerna va concebre el seu fill Artús. Rei als quinze anys Artús multiplicava les seves victòries sobre els romans i els pobles de l’Europa occidental. És l’encarregat de conquerir tota la Gran Bretanya, les illes del Nord i el continent fins els Pirineus, no sense abans matar al gegant que provocava el terror als voltants del turó de Saint-Michel. Però el seu nebot, Mordred, li robà la seva dona i li prengué tot el regne. Fart de combatre, Artús el mata. Ell també serà ferit mortalment. Així que serà transportat fins a la illa d’Avalon on haurà de morir o intentar, un cop curat, recuperar el seu regne i el seu imperi. Ràpidament Artús es convertirà en el protagonista central d’un grup de textos literaris que constituiran una de les creacions més riques i poderoses de la imaginació medieval: el cicle artúric.
Els moment essencial d’aquesta creació literària son les novel·les creades per Chrétien de Troyes, entre 1160 i 1185, i per la llegenda artúrica en prosa de la primera meitat del segle XIII. Aquest cicle literari no només va suscitar el naixement d’Artús com a heroi sinó també d’altres brillants personatges com Gawain, Lancelot, Perceval , Merlí… Fins i tot el Graal, un objecte màgic que acabarà essent una especie de calze que es converteix en la màxima aspiració d’un cavaller cristià. Alhora també va crear una institució utòpica, una de les poques de l’Occident Medieval cristià, la Taula Rodona, en la que els cavallers eren herois exemplars. La Taula Rodona és el somni d’un món d’igualtat que no troba l’encarnació a la societat medieval, una societat massa jerarquitzada i gens igualitària. I, no obstant, trobem a la ideologia feudal una aspiració a crear, a la capa superior, la noble i aristocràtica,institucions i comportaments d’igualtat. El petó a la boca entre el senyor i el vassall és el símbol gestual. La Taula Rodona, a més de la seva referència a la globalitat de l’univers, a la totalitat del globus, és un somni d’igualtat, del que Artús seria el garant, i que trobarà la seva encarnació social al món aristocràtic.
Malgrat això, més que del guerrer o cavaller, Artús és l’encarnació mítica del rei, el cap per excel·lència de les societats polítiques a l’Edat Mitjana. És molt significatiu que des de molt aviat (com es veu en el mosaic de l’església d’Otrant del segle XI) el vertader nom d’Artús sigui el de Arthurus rex, i d’aquesta manera Artús apareixia a l’imaginari poètic europeu com el símbol del rei amb tot el seu caràcter sacre. Artús també és un rei mil·lenarista. Els homes i dones de l’Edat Mitjana van somiar sovint amb l’eclosió d’un temps en el que regnaria la fe i la virtut, el mil·lenni apocalíptic dirigit per un rei que sorgeix de la Història. Aquest tema va tenir molt èxit a tot l’Occident. El del governant ocult. Se li va atorgar també al rei Federic Barbaroja, que es deia que no havia mort, sinó que dormia en una caverna o el prest Joan un rei cristià en el sí de l’Àfrica musulmana que iniciaria una croada contra els infidels. Però sobretot fou un tema captat pel rei Artús que esperava el seu retorn des d’Avalon. Es el conegut com Rex quandam, rex que futurus: Rei d’abans i rel del futur.
Trobem la Taula Rodona molt vinculada Artús però encara hi ha un objecte més lligat al seu nom: l’espasa. Una espada màgica que només ell pot suportar i manejar, amb la que matava meravillosament a enemics i monstres, en particular gegants. El llançament d’aquesta espasa a un llac posà de manifest la fi de la seva vida i del seu poder. Aquesta espasa es feia anomenar Excalibur. Trobarem altres espases personalitzades amb Carlemany (Joyeuse) i Roldan (Durandal) companyes màgiques per a herois excepcionals.
Artús és l’encarnació del conjunt de valors elaborats a l’Edat Mitjana. Valors certament molt marcats per la petjada cristiana, però sobretot valors laics d’herois laics. Artús va expressar en si mateix els dos temps successius dels valors cristians: Al segle XII, la proesa; al segle XIII, la cortesia. Com va dir l’ historiador de literatura medieval, Erich Köhler:
El doble projecte del món feudal cortès: la legitimació històrica i l’elaboració de mites.
Idees extretes de Jacques Le Goff.
Extret de Jordi Sunyer i Gomà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada